Jo no sóc cap especialista, ni tampoc cap metge m'ha explicat fil per randa el que li anaven a fer al meu pare, ni què li han fet.

Els meus pares ens han anat explicant... Les instruccions de l'aparell que li han posat m'ha donat més pistes, i la web m'ha donat més informació.

Pel fet de que no sóc cap tècnica del tema, i que no conec els termes mèdics, suposo que el que explicaré es podrà entendre bastant. Si hi ha algo que no és correcte poseu-ho als comentaris!

Aquesta operació consisteix en posar uns electrodes "clavats" al cervell del malalt de parkinson, connectats a un "generador" a 2V. Aquest generador va col·locat dins el cos del pacient (en el cas del meu pare a la panxa) i és qui estimula els electrodes. Mitjançant un mando a distància els metges poden regular-lo segons les necessitats del pacient.

La operació té dues fases:

• col·locació dels electrodes: es fa conscient i la participació del pacient és importantíssima.
• col·locació del neuroestimulador: es fa amb anestèsia general.

La més delicada, llarga i espectacular és la primera fase.

Al pacient li col·loquen una espècie de casc metàl·lic que servirà per anar fent l'scaner mentre s'opera i determinar on i a quina fondària es posen els electrodes.

La destresa del metge i la participació del pacient faran que la operació sigui més llarga o menys i els resultats més óptims o menys. Durant la operació el pacient haurà d'anar movent el que li diuen i haurà d'anar parlant, per comprovar que no li afectin res i veure l'efecte de l'estimulació dels electrodes.

Segons el resultats de la operació i del pacient, es pot reduïr la medicació i fins i tot treure-la del tot. Tot depén del cas.

La operació no és nova, i els neurocirugians que la fan ja tenen molta experiència. Desprès de la primera, la dels electròdes, hi ha risc de derrames o embolies, però no és el més general.

Seguiment mèdic

Acabo de xatejar amb el meu pare, i li he passat l'adreça d'aquest bloc perquè s'ho mirés.

Suposo que no deu haver mirat massa cosa. Li hauria d'explicar com està estructurat amb paciència.

Però ell d'entrada ja hi ha posat un comentari al primer post que ha trobat. Deia que avui està fatal i que han trucat per veure si el poden visitar.

Ja fa dies que la meva mare ho diu, que no està bé. Però el seguiment que en fan al clínic deixa molt que desitjar. Fa l'efecte que com que ja li han posat l'aparell ja està. A vegades sembla que no només tractin maquinària. A part de la maquinària implantada hi ha una persona i una família, i això no ho tenen en compte. Si truques dient que no et trobes bé o tens algun dubte t'haurien de fer més cas, no?

Primera anècdota

Quan ens van donar les instruccions de l'aparell que porta el meu pare a dins, vam llegir que no podia parar-se sota línies elèctriques, que no podia passar per arcs d'aquests de seguretat, com els que hi ha als aereoports... Cal vigilar amb els imans, amb l'electricitat, etc.

Total, que el meu pare, amb el seu espirit inventor que el caracteritza, volia arreglar un regulador de llum que té a l'habitació de l'ordinador. És un mecanisme que no venen a les botigues, és un altre invent. Res! que es va enrampar, i no una vegada, sinó dues!

La meua mare el volia pelar! Ell però també es va acollonir, va trucar al metge i tot. Però no va passar res.

Memòries

Per entretenir-se el meu pare s'ha dedicat a organitzar els àlbums de fotos acumulats durant el llarg de la vida.

També s'ha dedicat a recollir en un mateix paper tots els invents que havia fet en el pis que vivíem a Barcelona. Un pis de menys de 50 metres quadrats per cinc persones. Quan la gent es queixa que viuen en pisos petits ric.

L'esquem el va fer amb el Paint, aguantant-se la mà del ratolí amb l'altra mà.Senzillament impressionant.

Seguiment a distància

Tot i estar a Sort, hem anat fent el seguiment fotogràfic. Quan li van treure l'esparadrap la meua mare li va fer una foto.

Al cap d'uns dies a casa, el meu pare va tenir d'anar a treure's les grapes, al cap de Sta Perpètua. La pobra enfermera que ho va tenir de fer diu que estava prou acollonida. Tant que n'hi va haver una que no li va treure, perquè li costava, no fós cas que al darrera de la grapa sortís tot l'electrode.

I jo, també, cap a casa!

Ja estava, tot havia anat més que bé. I jo havia de tornar a casa. El meu home, els nens i la feina m'esperaven.

Era evident que a la meva mare li esperaven uns dies durs. El meu pare estava més feliç que un xinxol, i sobretot, hiperactiu! Ho volia fer tot, no volia parar, fins i tot tenia la seva de conduir! Això ja li vam dir que ni hablar. Té 72 anys, i en fa 16 que no ho fa! No cal anar a buscar el que no tenim!

Cap a casa!

ja està! podem tornar cap a casa. Li diuen que ha de caminar cada dia una estona. Li han reduït bastant la medicació i hem quedat amb el metge que aniria a rehabilitació per poder "aprendre" a caminar de nou. Fa molts anys que camina malament i s'ha de treure "vicis" que té: flexió de cames, arrossegament de peus, etc.

Arribem a casa i anem a comprar menjar, la meua mare i jo. L'Esther es queda amb ell, i van a donar una volta caminant.

I quina volta! Una hora. La meua germana esgotada. El meu pare més feliç que Déu!