Jo no sóc cap especialista, ni tampoc cap metge m'ha explicat fil per randa el que li anaven a fer al meu pare, ni què li han fet.

Els meus pares ens han anat explicant... Les instruccions de l'aparell que li han posat m'ha donat més pistes, i la web m'ha donat més informació.

Pel fet de que no sóc cap tècnica del tema, i que no conec els termes mèdics, suposo que el que explicaré es podrà entendre bastant. Si hi ha algo que no és correcte poseu-ho als comentaris!

Aquesta operació consisteix en posar uns electrodes "clavats" al cervell del malalt de parkinson, connectats a un "generador" a 2V. Aquest generador va col·locat dins el cos del pacient (en el cas del meu pare a la panxa) i és qui estimula els electrodes. Mitjançant un mando a distància els metges poden regular-lo segons les necessitats del pacient.

La operació té dues fases:

• col·locació dels electrodes: es fa conscient i la participació del pacient és importantíssima.
• col·locació del neuroestimulador: es fa amb anestèsia general.

La més delicada, llarga i espectacular és la primera fase.

Al pacient li col·loquen una espècie de casc metàl·lic que servirà per anar fent l'scaner mentre s'opera i determinar on i a quina fondària es posen els electrodes.

La destresa del metge i la participació del pacient faran que la operació sigui més llarga o menys i els resultats més óptims o menys. Durant la operació el pacient haurà d'anar movent el que li diuen i haurà d'anar parlant, per comprovar que no li afectin res i veure l'efecte de l'estimulació dels electrodes.

Segons el resultats de la operació i del pacient, es pot reduïr la medicació i fins i tot treure-la del tot. Tot depén del cas.

La operació no és nova, i els neurocirugians que la fan ja tenen molta experiència. Desprès de la primera, la dels electròdes, hi ha risc de derrames o embolies, però no és el més general.

Seguiment mèdic

Acabo de xatejar amb el meu pare, i li he passat l'adreça d'aquest bloc perquè s'ho mirés.

Suposo que no deu haver mirat massa cosa. Li hauria d'explicar com està estructurat amb paciència.

Però ell d'entrada ja hi ha posat un comentari al primer post que ha trobat. Deia que avui està fatal i que han trucat per veure si el poden visitar.

Ja fa dies que la meva mare ho diu, que no està bé. Però el seguiment que en fan al clínic deixa molt que desitjar. Fa l'efecte que com que ja li han posat l'aparell ja està. A vegades sembla que no només tractin maquinària. A part de la maquinària implantada hi ha una persona i una família, i això no ho tenen en compte. Si truques dient que no et trobes bé o tens algun dubte t'haurien de fer més cas, no?

Primera anècdota

Quan ens van donar les instruccions de l'aparell que porta el meu pare a dins, vam llegir que no podia parar-se sota línies elèctriques, que no podia passar per arcs d'aquests de seguretat, com els que hi ha als aereoports... Cal vigilar amb els imans, amb l'electricitat, etc.

Total, que el meu pare, amb el seu espirit inventor que el caracteritza, volia arreglar un regulador de llum que té a l'habitació de l'ordinador. És un mecanisme que no venen a les botigues, és un altre invent. Res! que es va enrampar, i no una vegada, sinó dues!

La meua mare el volia pelar! Ell però també es va acollonir, va trucar al metge i tot. Però no va passar res.

Memòries

Per entretenir-se el meu pare s'ha dedicat a organitzar els àlbums de fotos acumulats durant el llarg de la vida.

També s'ha dedicat a recollir en un mateix paper tots els invents que havia fet en el pis que vivíem a Barcelona. Un pis de menys de 50 metres quadrats per cinc persones. Quan la gent es queixa que viuen en pisos petits ric.

L'esquem el va fer amb el Paint, aguantant-se la mà del ratolí amb l'altra mà.Senzillament impressionant.

Seguiment a distància

Tot i estar a Sort, hem anat fent el seguiment fotogràfic. Quan li van treure l'esparadrap la meua mare li va fer una foto.

Al cap d'uns dies a casa, el meu pare va tenir d'anar a treure's les grapes, al cap de Sta Perpètua. La pobra enfermera que ho va tenir de fer diu que estava prou acollonida. Tant que n'hi va haver una que no li va treure, perquè li costava, no fós cas que al darrera de la grapa sortís tot l'electrode.

I jo, també, cap a casa!

Ja estava, tot havia anat més que bé. I jo havia de tornar a casa. El meu home, els nens i la feina m'esperaven.

Era evident que a la meva mare li esperaven uns dies durs. El meu pare estava més feliç que un xinxol, i sobretot, hiperactiu! Ho volia fer tot, no volia parar, fins i tot tenia la seva de conduir! Això ja li vam dir que ni hablar. Té 72 anys, i en fa 16 que no ho fa! No cal anar a buscar el que no tenim!

Cap a casa!

ja està! podem tornar cap a casa. Li diuen que ha de caminar cada dia una estona. Li han reduït bastant la medicació i hem quedat amb el metge que aniria a rehabilitació per poder "aprendre" a caminar de nou. Fa molts anys que camina malament i s'ha de treure "vicis" que té: flexió de cames, arrossegament de peus, etc.

Arribem a casa i anem a comprar menjar, la meua mare i jo. L'Esther es queda amb ell, i van a donar una volta caminant.

I quina volta! Una hora. La meua germana esgotada. El meu pare més feliç que Déu!

I desprès, ja, quilòmetres!

I ja està! un parell de dies més a l'hospital, perquè la meva mare no veu massa clar lo de marxar cap a casa tant ràpid...

Els dies passen amb mil visites cada dia, el meu pare fart de rebre tantes visites, i és clar, unes li fan més gràcia que d'altres.

Anem fent passejos amunt i avall! Passadissos, pisos, terrats... El clínic és bestial amb això. Pots passejar per tot arreu!

Ens fem, a petició del meu pare, una foto al terrat. I què content que està!

A caminar!

I l'endemà, si, si, l'endemà de la operació dels cables, i al cap de dos dies de la del cervell, ja el deixen caminar!

No té massa estabilitat, però està clar que acaba de sortir de dues operacions! No tremola, ni aixeca la cama, ni res de res!

Això si, arrossega els peus, però molt bé!

Fa petits passejos amb algú de nosaltres varies vegades, i al vespres, surt fins la porta del pavelló per fer una demostració davant dels amics.

Està super content, i la resta bocabadats!

Quantes emocions en poques hores!

I s'aixeca!

I si, si, l'endemà aixecat!

Ja es pot assentar. Per menjar, per llegir el diari...

Tots al·lucinem! Però si l'acaben d'operar del cervell. Quines velocitats!

I ja menja!

La sonda del nas li molesta molt, però la porta poques hores. I menys mal, perquè, crec que no hagués durat massa. El trep del cap no li molesta, però la sonda no veas!

Ben aviat li porten menjar i quina gana que gasta!

Espectacular!

No puc dir que girés rodó del tot, però per ser que li havien remenat el cervell, literalment, deu n'hi dó!

Preguntava per tothom, feia reflexions, i de tant en tant en deia alguna de grossa!

Va haver-hi un moment que em va dir que poses la meva orella prop de la seva, perquè sentia uns sorolls extranys. I jo li deia que no podia ser. I ell que si, que poses la orella. No veas!

Però res. Estava molt content perquè no tremolava però estava preocupat per com caminaria!

Cables

Ha passat bona nit, i no hi ha hagut contratemps. Arribem a l'hospital que ja l'operen.

Crec que eren les 10.30 del matí que ja va sortir el cirugià amb la camilla i el llibre d'instruccions.

Jua, jua! El comandament a distància no li donaran perquè no pararia de jugar-hi!

Ja a l'habitació ens ho llegim tot. Així d'entrada és una mica espectacular tot plegat.

I tu, ja no tremolava gens! Però gens, de gens! Ell està super content. Només fa que fer els exercicis amb les mans que li feia fer el seu metge i que no podia fer. Ara surt a la perfecció!

I les cames! No tremolen! Gens ni mica! Guau!

El podem veure!

Ja es pot veure!

Passem de dos en dos màxim a veure'l. Fa molt bona pinta! Porta un esparadrap al cap, però parla i sembla content.

M'explica xafarderies del quirófan: una de les enfermeres ha estat de viatge, no recordo a on, i m'ho explica. L'enfermera el sent i flipa!

Em fa comentaris, que m'estalvio, i riem molt!

Sembla que tot ha anat molt bé. A veure com anirà la nit!

Sala d'espera

L'espera és llarga.

Venen a l'hospital tots els seus germans i una amiga, a part, és clar, estem la mama i els meus germans. Entrem i sortim, perquè el dia serà llarg. Això si anem amb el móbil en guardia.

Jo surto a dinar amb uns amics. I quan torno a l'hospital, just acava de sortir el cirugià dient que tot ha anat molt bé i molt ràpid. Buf! només són les 15:30 hores!

Sembla que ens el deixaran veure de seguida, però no, no hi ha sort. Hem d'esperar fins les 19:00 hores.

El cirugià ens diu que li ha posat els electròdes, que tot ha anat bé, i que si no fa cap ambòlia ni cap paro, l'endemà li podrà passar els cables.

La operació que havia acabat havia estat amb anestèsia local i en plena consciència. La de l'endemà havia de ser amb anestèsia general, però molt més curta i senzilla.

Seguim esperant.

Se l'emporten

Ve l'enfermer amb una cadira, l'embolica amb un cobrellit i se l'emporta.

Ens despedim, fent-li besitos com podem (el casc ho dificulta).

El metge ens diu que creu que acabarà cap a quarts de 9! Són les 7:30 del matí. Evidentment no es refereix a les 8:30 del matí, sabiem que la operació havia de ser llarga!

Total que jo li pregunto que si de la tarda, i em diu que si.

Buf! això són moltes hores, eh! Acolloniment, però optimisme!

Primera impressió forta!

Fua, quan vam entrar! el papa ja no estava estirat. Estava sentat en una cadira, com un senyor.

Primera impressió: sabeu aquells de la Guerra de les Galaxies, que portàven els cascs negres bastant quadrats? Doncs igualet. L'únic que portava l'estructura collada al crani!

Era espectacular però a ell no li feia gens de mal.

La meua germana es va marejar, però ell estava bé. Va voler que li fes fotos i tot.

I el casc?

Si, si, el casc! Per aquesta operació fa falta un casc. Però no és com el de les motos, ni com el del riu, ni com... Ni com cap de cap que us pogueu imaginar.

És una estructura d'alumini, o no sé quin material, perquè crec que pesava, que ha d'envoltar el cap però no hi pot apoiar-se.

El metge va aparèixer amb un maletí d'eines i el casc a la mà. Ens va dir que millor que sortíssim, i així ho vam fer....

El cirugià!

Estàvem per la mini habitació parlant i rient, quan va entrar el cirugià. Jo no el coneixia i em va donar molt bona impressió: jove, alt i conyón.

Va dir que venia a prendre mides. I si, portava una regla i un retolador. Va prendre unes mides del cap del meu pare i li va dibuixar unes ratlles a la cara i al cap.

Ara si que ja feia una pinta... El gorrito, la bata, les mitges i les ratlles. Guau!

Mitges

Quan t'operes et fan posar unes mitges per la trombosis i potser pel fred de quiròfan.

Els hi va posar la mama. Li va costar un munt. I va quedar guapíssim!

Dia de la operació

Ben aviat vam anar cap a l'hospital, l'Esther, la mama i jo.

Quan vam arribar ja l'havien rapat! Buf! Mira que li queda poc pel però quina diferència! Així pelat semblava un pirata! Només li faltava la samarreta de ratlles que es van posar per anar al viatge del barco i l'arrecada que es va plantar a la masia quan ho recordaven.

Pelat, sense dents i sense ulleres! Irreconeixible.

Nervis per dintre, somriures per fora!

Baixo a BCN

Vaig demanar festa a la feina per poder baixar a l'operació. El van ingressar un dijous, crec recordar, per fer-li proves i preparar-lo. Així que quan vaig baixar vaig anar cap a l'hospital.

Estava bastant tranquil i diria que fins i tot content. Per fi l'operaven, desprès de tant voler-ho.

Jo puc parlar per jo, però suposo que tots ens sentíem més o menys igual. En teniem ganes però no sabiem com acabaria tot. La operació era complicada i ens preguntàvem què com aniria.

Accident amb la vespa

No sé quants anys tenia, però va tenir un accident amb la vespa 200 que tenia, i va estar en coma un temps.

Però desprès de temps i de molt patir tothom, es va recuperar. A simple vista no li van quedar seqüeles, només el crani ple de forats recoberts amb una fina pell. Les vegades que li hem tocat els forats!

Feina

Primer va treballar a la Jersson, crec. Però desprès a la Parker. No era la Parker dels bolis, sinó la de productes químics. No en té res de químic però bueno...

Quan arribava les campanyes de nadal feia regals als clients. A mi m'agradava perquè l'ajudava a portar-ho a casa dels clients, i em donàven propines. Els regals no eren normals, sempre molt originals! Ulleres-llanterna, metro amb nivell, estutjos d'eines molt complerts, etc.

De les ulleres tenim anecdotes molt i molt divertides.

Ja inventor

Són moltes coses les que ens han explicat entre uns i altres. Però ja prometia! Amb el veí s'havien fet una corriola per passar-se coses d'una banda a l'altre del carrer. També va fer una ràdio...

Raó de ser

No se sap perquè però el meu pare té parkinson. I ja fa molt de temps que el té.

Potser un accident de moto que va tenir quan era jove o potser no. La qüestió és que van començar a notar una cosa extranya i els metges així ho van diagnosticar.

El meu pare era i és una persona molt activa. No pot parar quiet mai i sempre està fent invents. Jo no ho he viscut massa d'aprop perquè visc a 250 km i són poques les vegades que estem junts, però en motiu de la operació vaig pensar que un blog explicant tota aquesta vivència potser podria interessar a algú.

Aniré escrivint missatges quan pugui, i miraré d'anar penjant les imatges perquè tothom les pugui veure. Unes són fotos, d'altres són imatges extretes d'Internet mateix, que espero que siguin lliures (no ho he mirat!). N'hi ha que són més agradables que d'altres però penso que són igual d'interessants. Això si, vull destacar que tinc permís del meu pare per publicar les imatges i per fer el blog.