dissabte, 20 de desembre de 2008

Parkinson

Aquests dies he estat a Barcelona amb el meu pare. El seu cap cada vegada funciona pitjor. Fa ràbia veure'l així, qui l'ha vist i qui el veu!
De totes maneres m'agrada observar-lo. M'agrada veure les cares que fa, imaginar-me les connexions entre les poques neurones que li deuen quedar, penso en quina és la lógica que fa servir per dir i fer el què fa (em temo però que la lògica ha desaparegut en el seu món), ric quan diu bestieses (si és que l'arribo a entendre) i aplaudeixo quan encerta la resposta a alguna pregunta.
El dia de nadal em vaig dedicar a fer-li fotos mentre estava sentat a un dels sofàs que tenen al menjador. Mirava la tele, de tant en tant desviava la mirada cap a mi però en cap moment em va dir que parés de disparar ni em va fer cap comentari.
Tinc ganes de preparar una sèrie de fotografies i díptics amb aquest material. Serà un punt de vista diferent de la seua malaltia.

dijous, 21 d’agost de 2008

Bosc Virós

A quarts de cinc el meu pare ha començat a bellugar-se, a donar voltes... Ja volia anar al carrer. Al final m'ha dit... Anem al bosc!

Avui els he portat al Bosc de Virós.
Primer hem parat a les Bordes de Buiro,
i desprès ens hem arribat al refugi Gall Fer, on hem agafat gerds i hem disfrutat veient el paisatge.


M'encanta tenir tot això tant aprop de casa. Hem sortit a les 5 i algo, i encara hem arribat al Plus a comprar pà abans de que tanquessin. Llàstima que aquest any encara no he pogut agafar la moto!

dimarts, 19 d’agost de 2008

St Joan Vell

Avui a la tarda hem pujat a Sant Joan Vell i a la cota 2000 de Port-Ainé, davant de l'hotel. Primer semblava que hagués de fer la gran tormenta però no, ha fet bo. Tot i que a última hora, cap allà les 7, feva bastant fred.

El meu pare ha caminat bastant, agafant grans velocitats a les baixades, i descontrolant-se a les pendents, però no ha caigut cap vegada. Això si no s'ha perdut cap detall.

A la Masia li'n deien carlina i sempre n'hi havia de penjades a les parets.

El cartell dóna una idea de com era el lloc al 1900.

Veia una cosa, li hem dit que era una pedra, però ho ha tingut de tocar per assegurar-se'n.

Runa de Sant Joan Vell

dijous, 14 d’agost de 2008

Quin despertar!

Algu sap que pot ser això? Al final d'aquesta entrada ho sabreu!

Ahir a la nit vam baixar cap a Santa Perpètua, perquè avui els meus pares tenen diverses coses per fer, entre elles anar a veure el traumatòleg, que també em visitrà a mi i anar a veure l'assistent social.

A la nit m'he despertat. Em picava el dit gros d'un peu, perquè em deu haver picat algun bitxo, i tenia calor. M'he posat a llegir una estoneta fins que m'ha entrat son altra vegada.

Al cap d'una estona he sentit sorolls i m'he pensat que el meu pare s'havia aixecat a pixar, però ben aviat he notat que els sorolls no eren normals.

M'he aixecat i he vist que al llit nomès hi havia la meua mare roncant. El meu pare no hi era, i a sobre he sentit la porta del carrer. He baixat i he trobat el meu pare fora de casa, amb el bolquer mig baixat fora de casa dient a algú que esperès que ja baixaba, tot esberat.

Segons ell havien trucat i hi havia un taxi a la porta esperant-lo. Flipant!

Normalment al matí no pot ni obrir els ulls, és incapaç de fer ni un pas perquè les cames no li funcionen, no pot baixar les escales sense perdre l'equilibri i no se l'entén quan parla. Avui ha fet tot allò que no pot fer.

La resta del dia ha anat bastant bé, però tal com ha dit la meua mare a primera hora, una mica accelerat. He tingut de guardar les eines al garatge, perquè s'ha posat a manipular el mecanisme domèstic que va muntar ell perquè pugi i baixi la cortina del lavabo.

Al migdia s'ha posat les ulleres que tant li agraden i amb les que fa molts anys va donar un susto de mort a uns guardia civils que van parar a ajudar-lo a la carretera.

Santa paciència!

Quan menja, com que es taca molt, es posa el tovalló enganxat amb pinzes a la roba. Aquest gest que fa amb la mà, és que té la teoria que així veu molt millor. I no us penseu que aquestes coses són d'ara, no... sempre ha sigut així!

dilluns, 11 d’agost de 2008

Caminant per la "gespa"

El meu pare em diu que camina millor per la gespa. Que el porti a un lloc on pugui caminar.

Pel carrer l'hem de portar a la cadira, i cada dia una estoneta el fem caminar normal, però és esgotador. Va tirant endavant, accelerant-se i fent passes cada vegades més petites, i et fa mal tot d'aguantar-lo.

Ahir i avui hem pujat a les Bordes d'Olp per fer-lo content.

La veritat és que allí el deixem suelto i de moment no ha caigut. Si te'l mires massa pateixes, però va fent.

Hem aprofitat per fer volar els estels i tirar els boomerangs (un l'hem perdut perquè ha volat moltíssim). Hem passat 2 tardes molt agradables i a una temperatura ideal.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Desprès d'esmorzar, deures

A l'Associació de Parkinson estan de vacances però li han posat deures. Té un quadernet per anar fent. Exercicis de logopèdia i altres coses. Just desprès d'esmorzar fa els deures, primer logopèdia, fins que la meua mare s'atabala, desprès cal·ligrafia...

i al cap de poca estona ha desmuntat el compàs... El qeu més li agrada, desmuntar coses... Ara però, desprès ben poques vegades les sap muntar altra vegada.More...

Un cuidador, dues vides


Ahir vam estar mirant el dvd de La Caixa Un cuidador. Dues Vides.

(He sentit un cop, vaig a mirar si ha caigut el meu pare!) Falsa alarma.

Bé, doncs ahir ens vam mirar el dvd aquest. Està bé. Et dóna una idea de com aixecar, com moure, com cuidar una persona amb problemes de mobilitat. Però la persona que fa de malalt en el dvd col·labora moltíssim, i la cuidadora que surt allí segur que és una professional. Les tècniques que t'ensenyen portades a la realitat, amb un malalt de veritat i gent que no en tenim ni idea, la cosa canvia molt.

La meua mare hi té molta més pràctica. Ella va cuidar els meus avis i ara el meu pare. Però a mi em ve de nou.

Pel carrer anem amb la cadira, i la veritat és que desprès em fa mal tot. Per anar a qualsevol lloc em de fer molts més km que si anèssim a peu. Hi ha pujadors i aceres rebaixades, però la pendent que tenen tela... N'hi ha que ni es poden fer. El pujador del carrer major, per exemple, fa una pujada bastant bèstia. Hi vaig pujar el primer dia, però rellisco i les passo canutes... Ara donem la volta pel carrer de la pudor. Els tècnics municipals penso que s'han passejat poc amb un cotxet de nen petit, i molt menys amb una cadira de rodes portant una persona gran.

Cap a Sort

El dia 30 la meua mare es va trencar el radi. És qui cuida el meu pare, qui el porta i el va a buscar a l'Associació de Parkinson, qui li fa tot...

De seguida ens va trucar que baixessim, i com que amb una reducció en va tenir prou, la van enguixar, i han pujat cap a Sort.

Ara el meu pare s'haurà d'acostumar a estar en una casa diferent, i en un poble que no és el seu. El pis és nou per ell, però el poble no... però si la manera de moure's per ell. Abans quan venia se n'anava a caminar tot sol. Ara no pot fer res sol, i la majoria de les estones anar d'anar amb la cadira.

Ja s'ha fet mal en un peu, i ha estat a punt de caure 2 o 3 vegades. Una de les vegades va fer caure unes coses d'una estanteria, i l'altre em queia sobre meu, però com que quan em passa a la vora ja em preparo, per si de cas, el vaig poder aguantar i no ens vam fer mal.

Avui he d'anar als Serveis Socials d'aquí de Sort, a veure si aconsegueixo que m'enviin a algu algunes hores, i a la tarda mirarem de demanar rehabilitació per ell.

Jo encara no estava del tot recuperada de la meva trencada de radi de fa 5 mesos, i ara això...

http://pirineuweb.blogspot.com

dissabte, 16 de febrer de 2008

Canvi de nom

Fins ara a aquest bloc s'hi accedia per la URL:

http://pirineuweb.blocat.com

Avui m'he decidit a canviar-ho. Penso que no perdrà clientela, perquè de fet no en té molt poca. A partir d'ara es diu:

http://parkinson.bloc.cat

No sé si el pirineuweb.blocat.com seguirà sent operatiu. De moment sembla que si, però també és possible que es vegi gràcies al caché del navegador.

Impotència

Acabo de trucar als meus pares. Fa dies que no hi parlava. La meva mare m'ha posat al corrent de les últimes novetats.

- El meu pare va tornar a caure (bé, caigudes en té quasi cada dia, però a vegades són més espectaculars que d'altres). Ha tornat a trencar les ulleres, i es va tornar a fer un trau. Aquesta vegada però no li han calgut punts. Ara no sap si tornar-li a fer les ulleres, perquè cada dos per tres 400 Euros és molt, tenint en compte que diu que no li van bé, a sobre.

- Els de la dependència encara no han dit res. Ho va anar a preguntar. Diuen que ha de deixar passar 3 mesos. A seguir esperant.

- El meu pare li diu a la meva mare que li ha agafat mania. I ella s'enfada.

- Vol la impressora. Però des de que li vaig instal·lar l'ordinador l'última vegada no l'ha engegat per res.

- També han preguntat si hi ha la possibilitat de que li posin algun transport per anar a Barcelona, a l'Associació de Parkinson, els dies que hi ha d'anar. Però no. De forma puntual hi hauria una possibilitat, però cal avisar en 2 dies d'antel·lació.

- Una altra consulta és si hi havia pisos d'aquests assisistits i adaptats, però com que són propietaris d'una casa no tenen ni la més mínima opció.

- Han agafat 5 sessions de fisioterapia perquè el meu pare està obsessionat en que li han d'arreglar lo de les cames.

Tot plegat una mica bastant desesperant. La malaltia va avançant. La meva mare es va fent gran, es va posant cada vegada més nerviosa, més cansada i nosaltres estem lluny.