dijous, 14 d’agost de 2008

Quin despertar!

Algu sap que pot ser això? Al final d'aquesta entrada ho sabreu!

Ahir a la nit vam baixar cap a Santa Perpètua, perquè avui els meus pares tenen diverses coses per fer, entre elles anar a veure el traumatòleg, que també em visitrà a mi i anar a veure l'assistent social.

A la nit m'he despertat. Em picava el dit gros d'un peu, perquè em deu haver picat algun bitxo, i tenia calor. M'he posat a llegir una estoneta fins que m'ha entrat son altra vegada.

Al cap d'una estona he sentit sorolls i m'he pensat que el meu pare s'havia aixecat a pixar, però ben aviat he notat que els sorolls no eren normals.

M'he aixecat i he vist que al llit nomès hi havia la meua mare roncant. El meu pare no hi era, i a sobre he sentit la porta del carrer. He baixat i he trobat el meu pare fora de casa, amb el bolquer mig baixat fora de casa dient a algú que esperès que ja baixaba, tot esberat.

Segons ell havien trucat i hi havia un taxi a la porta esperant-lo. Flipant!

Normalment al matí no pot ni obrir els ulls, és incapaç de fer ni un pas perquè les cames no li funcionen, no pot baixar les escales sense perdre l'equilibri i no se l'entén quan parla. Avui ha fet tot allò que no pot fer.

La resta del dia ha anat bastant bé, però tal com ha dit la meua mare a primera hora, una mica accelerat. He tingut de guardar les eines al garatge, perquè s'ha posat a manipular el mecanisme domèstic que va muntar ell perquè pugi i baixi la cortina del lavabo.

Al migdia s'ha posat les ulleres que tant li agraden i amb les que fa molts anys va donar un susto de mort a uns guardia civils que van parar a ajudar-lo a la carretera.

Santa paciència!

Quan menja, com que es taca molt, es posa el tovalló enganxat amb pinzes a la roba. Aquest gest que fa amb la mà, és que té la teoria que així veu molt millor. I no us penseu que aquestes coses són d'ara, no... sempre ha sigut així!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada